Aleshores la carretera era el centre social de la vila. A prop de la fonda hi havia el Cinema Montserrat, el Casal i el Casino dels estiuejants. Aquells anys la carretera era com un gran passeig, envoltada de plàtans i amb poc trànsit, tan poc que permetia als jugadors del Club de Futbol –que tenien els vestidors a la fonda– anar xutant la pilota tranquil·lament fins arribar al camp de futbol, situat a l’altra punta del nucli urbà.
Viatjants i estiuejants
La majoria de dies de l’any la fonda rebia viatjants de cases comercials i per Setmana Santa i l’estiu s’omplia d’una clientela fidel de Barcelona que buscava aires més tranquils per descansar.
La cuina del restaurant era una cuina casolana i bona part dels productes sortien de les dues quarteres d’hort que tenia la família al barri de la Granada. L’encarregada dels fogons era la mare, Isabel Cuminal. Els dies entre setmana feia cada dia un plat fix al menú. Així el dijous era el dia de l’arròs o el divendres el dels fideus. Els caps de setmana a partir de les set de la tarda feien els platillos: capipota, menuts de pollastre, cap de xai, porc o vedella rostit, tripa i peus… Aleshores es menjava molt i una ració, per segons qui, podia ser poqueta cosa. Hi havia un pagès que solia engolir divuit canelons i un altre que devorava vuit plats de musclos amb maionesa. El calendari també condicionava el plat del dia. El menú clàssic dels casaments i dies de festa grossa era l’entremès, seguit dels canelons i del pollastre rostit. Per Setmana Santa no podien faltar el bacallà a la catalana o a la llauna i els ous farcits amb peix i per Festa Major era el torn de les peres farcides amb carn i el fricandó.
Si els caps de setmana els pagesos baixaven a fer el platillo, els dies de cada dia a les set del matí passaven a fer la barreja -moscatell amb anís sec o cassalla- per agafar el dia amb força. El vi i el vermut era a granel, pels quals havien de tenir especial cura perquè les vibracions del tren podien picar-los. A la fonda torraven el seu propi cafè i envasaven el sifó. A Can Melxor també servien patates xips, fregides amb pell, i va ser dels primers llocs de la comarca a vendre pollastres a l’ast, fets amb una màquina de disseny propi en la qual els pollastres giraven gràcies a una cadena de bicicleta.
A partir de 1970 les regnes del negoci les va agafar el matrimoni format per Melcior Clavell Cuminal i Maria Dolors Garcia Montes, la segona generació. Al cap de cinc anys van adquirir la casa del costat, Can Reynés, una gran casa de dos cóssos reformada el 1899, d’aparença neoclàssica, sòbria i elegant, i van unificar els dos habitatges. Va ser el naixement de l’Hostal d’en Xurin. Per diferenciar-lo del pare, el fill –que va començar a treballar als set anys, vestit amb un davantal repartint targetes a l’estació, xiclets al camp de futbol o servint vermuts– era anomenat amb el diminutiu de Melchorin, i era conegut per tothom com en Xurin. D’aquí l’origen del nom. Pels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 van rebre la primera estrella com a hotel i el 2003 van obtenir les tres estrelles actuals.
A la cuina han seguit mantenint receptes tradicionals com les patates o les albergínies farcides amb carn, tot incorporant a la carta diferents arrossos. Melcior Clavell, home inquiet, ha estat president del Gremi d’Hostaleria del Vallès durant molts anys i ha participat i promogut la Mostra Gastronòmica de Cardedeu, la Mostra de la Fira de l’Ascensió de Granollers i l’escudella de la Fira de Nadal de Cardedeu.
Arrossos de totes menes i mides
A can Xurin hi ha una veritable fal·lera per l’arròs. És un dels plats preferits d’en Melcior Clavell, que aprofita els diferents viatges per provar i innovar. Així, la idea de l’arròs de perdiu amb bolets la va trobar a Andorra, el de galeres amb carxofa a Cambrils o el de marisc a les Balears. Actualment tots els arrossos els fan amb arròs bomba de Pals, i la majoria tenen com a base un sofregit d’all, ceba i tomàquet. L’especialització ha arribat fins a inventar una paella amb tres particions per degustar diferents tipus d’arròs alhora. El 1977, quan Melcior Clavell era regidor de l’ajuntament i la vila bullia d’efervescència cultural, va promoure la paella monumental per la Festa Major, de la qual es va encarregar durant molts anys. Per facilitar la cocció van inventar el sistema de coure la paella sobre uns rails, així podien controlar millor els temps i evitar que hi caigués cendra. Al llarg d’aquests anys de paelles monumentals n’han fet arreu del Vallès: Sant Celoni, Montornès, Granollers, Montmeló, Terrassa… A la ciutat egarenca hi van fe una paella per una trobada d’escoltes europeus que els va quedar rodona, tant bona que els van proposar de fer una paella de 5.000 racions per als Jocs Olímpics i una altra per als Jocs Paralímpics. La proposta va ser un gran repte i van haver de treballar més d’una setmana per trobar la fórmula dels ingredients, però al final el resultat va ser molt satisfactori.